Moltes vegades se’ns oblida que eixe jugador que ha fallat eixa oportunitat clau del partit en el minut 89 és una persona, com també ho és quan en el 91 marca el gol decisiu per a la victòria. I com a persona que és, afronta el partit amb un estat d’ànim, amb la seua felicitat o la seua tristesa del moment. La vida és una muntanya russa de situacions, una d’elles: una ruptura sentimental.
¿Una ruptura sentimental pot torpedinar una bona trajectòria esportiva? ¿Com pot el jugador seguir rendint bé en el futbol sense que li afecte que la seua relació amb la seua xicota s’ha acabat? Aquestes són les preguntes que ens hem fet a Golsmedia posant-nos en la pell dels jugadors. Per a trobar resposta a aquesta pregunta hem contactat amb Àlex Pereira, jugador del CD Acero de la Tercera RFEF G 6 i psicòleg professional.
“És una situació que requereix temps, no podrem sentir-nos bé a les setmanes. He de ser comprensiu amb mi mateix si no em trobe igual dins del camp”
P. Com a psicòleg, què suposa per a una persona una ruptura sentimental?
Una ruptura amorosa és un procés molt dur pel qual moltes persones han hagut de passar en algun moment de la seua vida. Les emocions que acarrea la ruptura són naturals i pròpies de la importància i del vincle que tens amb eixa persona. Les ruptures sempre solen anar acompanyades de 3 emocions que actuen de forma cíclica, com etapes per les quals passem durant un temps i saltem a una altra emoció. Aquestes són la tristesa, l’enfado/ira i l’asco. Aquestes tres es van intercalant amb el pas dels dies i les setmanes. És important recalcar-ho perquè a la gent li sorprén aquest vaivén d’emocions.
P. Com li pot afectar a un jugador una ruptura amorosa?
La ruptura amorosa afecta a tothom per igual, tot depèn del grau de vinculació amb l’altra persona, les expectatives de futur que li havia plantejat i el tipus de ruptura que s’haja produït. Per a un esportista és igual de negativa, és un cop dur que naturalment costa un temps assimilar. Per descomptat que pot minvar el seu estat físic i mental ja que, davant un cop d’aquest tipus, les funcions bàsiques de la persona es veuran alterades com el son, la gana, el libido, la concentració…
P. Tu, a més de psicòleg professional, eres jugador ja amb molts anys en un vestidor, en diferents equips. T’has trobat jugadors que una ruptura els ha afectat molt el seu rendiment?
Sí, per suposat. Malgrat que per desgràcia, tot el relacionat amb els sentiments i les emocions encara no hem aconseguit que els vestidors es perceben com un lloc on expressar-se amb llibertat, he tingut companys que per la proximitat o la professió han decidit contar amb mi per expressar-se. És algo necessari per a començar a canalitzar positivament el procés. Viure sols una ruptura no és recomanable. Connectar amb altres persones valida la teua emoció i això fa que les emocions no es enquisten. Per tant, aquest és un bon punt per a començar a treballar per a trobar-se millor. En relació al seu rendiment, m’he trobat de tot. Però en general, si ha estat algo inesperat o el motiu de la ruptura no era mutu o compartit pel jugador, aquest es veurà més afectat.
P. Què pot fer un jugador perquè li afecte el menys possible una ruptura amb la seua xicota en un moment important de la seua trajectòria esportiva?
En primer lloc, el que he dit, comunicar. No ha de viure-ho ell sol. La percepció de solitud és un factor de pronòstic negatiu. En segon lloc, encara que és una tasca complexa, és molt bo entendre que les persones estem compostes de diferents àrees o àmbits i no han de estar necessàriament connectades. Durant els entrenaments o partits no puc solucionar res de la meua relació personal. He de conseguir estar present en el que faça. Com més ocupat puga estar, menor volum de pensaments dedicats a la ruptura. D’altra banda, comprensió pròpia. Això és fonamental. No puc exigir-me tant, quan acabe de passar per aquesta situació. Si falle, tranquil·letat. Si no em trobe amb les mateixes sensacions, tranquil·letat. De la meua comprensió i calma envers a mi mateix dependrà portar aquest procés de forma més natural. En teràpia ho anomenem autocompassió, l’objectiu és tractar d’atendre el sofriment d’un mateix i no evitar-ho. Per últim, com dic sempre, tens l’oportunitat d’acudir a un professional com el psicòleg que podrà treballar en profunditat en el cas.
“El vestidor ha estat i serà un refugi on sentir-se acompanyat, no tot són rialles en ell. Es tracta d’un equip i cada equip el conformen x jugadors i cadascun porta una motxilla”
P. Supose que el suport del vestidor també serà molt important en ajudar al company a no afectar-li en el seu rendiment… Són moltes hores en un vestidor a la setmana entre entrenaments i partits…
P. I tant, és algo fonamental. El vestidor ha estat i serà un refugi on sentir-se acompanyat. No tot són rialles en ell. Es tracta d’un equip i cada equip el conformen x jugadors i cada jugador porta una motxilla a l’esquena amb les seues experiències, la seua vida personal, etc. i aquesta motxilla té un efecte en tota la plantilla. Això no vol dir que s’haja de tractar una ruptura entre tot l’equip, però cada membre de la plantilla ha de saber que si un company té una situació d’aquest tipus, s’ha de ser més comprensiu amb ell, més empàtic i tenir un poquet de paciència. Tot això serà clau per a aconseguir que es trobe millor com més prompte. Un simple “si t’apeteix prendre algo després de l’entrenament i em comptes com vas…” pot ser la millor teràpia entre companys.
P. Supose que l’experiència farà que sàpigues mesurar i controlar també aquest tema, és així? Vull dir, per a un adolescent de 15, 16, 17 anys, és un moment més “boig” en l’aspecte sentimental i és una etapa també clau dels jugadors de passar de juvenil a amateur. Què consell els donaries a aquests xics i xiques d’aquestes edats perquè les seues relacions personals no els afecten en un moment clau?
Encara que no ho parega (somriu) fa temps que vaig passar per eixes edats però treballo a diari amb adolescents i en eixes etapes es viu la vida d’una forma molt apassionada, molt intensa. Arriben els primers amors i ocorre això, coneixes l’amor i quan el coneixes i s’acaba, creus que s’acaba tot. Que ja res té sentit i que no estaré mai amb algú com ell/ella… Si hui escric això és perquè tots, en major o menor mesura, ho hem sentit així i fixa’t… Ací estem, ningú «va morir d’això» però tothom va creure que sí.
Per últim, els diria i els dic que a aquestes edats preocupa molt el que pensen els altres sobre ells i es viu la ruptura com un fracàs personal i que ningú pot saber perquè ¡quina vergonya! I clar, al final no ho compten. I tal com us comentava més amunt, el sentiment de solitud i aïllament és molt dur per a qualsevol.