No era gens complicat distinguir-lo en la canxa. Desde ben jove se li va enfarinar el monyo. Semblava major encara que era jove. Lluitador davall els anells tot i no ser un jugador molt alt (2.06 m.).
Criat a la pedrera d’Estudiantes, la qual cosa imposa caràcter, va debutar el primer equip col.legial amb 21 anys. La seua unica temporada a Madrid. Des d’ací, Ferrol, Lugo, Santander, Valladolid, Mallorca, Múrcia, Palència, Orense i, per suposat, Alacant.
Al 1999 arribà per primera volta a jugar a Lucentum. Tornà al 2008 per a jugar 3 magnifiques temporades. Va ser cridat de nou a l’any 12 i esta setmana, després de complir els 41, va col.locar-se per ultima volta la samarreta del conjunt alacantí. Adéu a Lucentum i adéu al bàsquet…. com a jugador.
Sabia que s’emocionaria a la roda de premsa de comiat, encara que va a continuar al club com a director esportiu. Diuen els que el conèixen que volia continuar però que ja no entrava als plans de l’equip i el club l’ha oferit un lloc als despatxos.
Va preparar-se un menut discurs, no volia plorar, i plorava. No volia emocionar-se i no l’eixien les paraules. Tot un guerriller de les canxes mostrava la seua vessant més tendra.
Només ha vollgut donar dos noms propis: Andreu Casadevall, gran entrenador i millor persona, qui va ser el seu primer tècnic a Lucentum i del malograt Manel Comas, «vull recordar-lo pel molt que va marcar-me. Ell fa forjar el meu caracter. Hui ja no hi és aci però ha deixat el seu legat per a este esport i cal fer-li tots els homenatges possibles».
4 ascensos a ACB i una Copa prìncep d’Astúries son el palamares de qui deixa les canxes per a traslladar-se a la llotja.
