Segueix fent història. Milagros Martínez, l’entrenadora de Fuentelespino de Haro (Cuenca) va deixar empremta en el futbol del Japó en dirigir al Suzuka Unlimited FC (masculí). Ara, l’exentrenadora de l’Albacete Balompié (13 temporades, portant el seu equip a l’elit) ha emprés un nou repte: des de fa gairebé un mes és la nova entrenadora de les Bravas de Juárez FC, de la principal lliga femenina mexicana.
Des d’allà a Mèxic, on va arribar el passat 1 de juny, ella ens atén a Golsmedia per a explicar-nos com ha estat la seva adaptació durant les primeres setmanes a Mèxic, en què consisteix el seu nou repte, com és el futbol i com són les jugadores mexicanes? Molt que explicar-nos i descobrir-nos una entrenadora referent per al futbol espanyol.
«Dues coses importants m’han decidit a venir a Juárez: una lliga que està creixent molt i el projecte de convertir el club en un dels grans de Mèxic»
P. Com va sorgir aquesta oportunitat de entrenar al Juárez?
R. El fet de entrenar en masculí va cridar l’atenció en molts llocs i des de Mèxic es van interessar molt i vaig fer un parell d’entrevistes. També la gent del futbol femení aquí segueix molt la lliga espanyola, i coneixia la meva feina en Albacete. Ells buscaven una entrenadora a Juárez i van contactar amb mi.
P. Què et va convèncer per acceptar aquest nou repte professional?
R. Dues coses importants, una és la lliga, que està creixent molt i a nivell televisiu es veu molt, tots els partits es veuen, es juguen en grans estadis i davant rivals com Tigres, Guadalajara, Pachuca… i la forma en què es viu aquí el futbol. Després em va convèncer el projecte que hi ha, no té una gran història en el futbol professional, però en uns anys volen convertir el club en un dels grans aquí.
P. Quina rellevància té allí el futbol femení comparat amb el seguiment que de moment té a Espanya?
R. La lliga femenina espanyola ja s’ha començat a televisar, aquí això està més consolidat, i aquí s’ha aconseguit alguna cosa encara difícil de aconseguir a Europa i és el d’atraure a uns fidels als estadis. Aquí hi ha partits amb 15.000 o 20.000 afeccionats a les graderies, fins i tot de vegades s’omplen els estadis, i l’entrada mínima sol ser d’uns 4 mil, que hi ha uns fans molt fidels, potser alguna cosa que està costant més a Europa. Jo crec que el futbol femení està creixent a tot el món, i també a Espanya on no crec que no hi hagi qui ho pari.
P. Com són les jugadores allí? Quina primera sensació t’han deixat en les primeres setmanes d’entrenaments amb elles?
R. Aquí als jugadors i jugadores els diuen «els bravos» i això és el que m’he trobat, molta valentia, disciplina, que tenen moltes ganes d’aprendre, no donen un baló per perdut, lluitadores. Diuen que és alguna cosa en especial d’aquesta zona de Mèxic aquest caràcter, i a mi m’ha semblat una meravella entrenar jugadores així.
P. Quin estil de futbol predomina allí? I com et vas a adaptar tu a ell?
R. Es treballa molt bé el tema físic, perquè són jugadores molt disciplinades, treballadores, s’esforcen molt en provocar l’error del rival, ara estem comptant amb incorporacions de joventut i veteranía, i crec que podem ser un equip alegre, atrevit. Crec que cal adaptar-se, com deies, una mica a la cultura de cada país, aquí hi ha jugadores molt explosives i ens aprofitarem d’això, amb la tàctica que portem per fer un bloc potent que competeixi molt bé.
«Per a nosaltres el bombazo seria que també ens donessin l’oportunitat d’entrenar no només a plantilles femenines sinó també en lligues masculines, que ens valoressin de la mateixa forma»
P. En el futbol espanyol cada vegada observem més entrenadores en les lligues femenines, però ¿us falta donar aquest pas d’estar més presents també en les banquetes d’equips masculins? Com està allí aquest tema a Mèxic?
R. Aquí hi ha força entrenadores, a més també hi ha en futbol masculí. Per a nosaltres el gran pas a donar, el bombazo, seria que també ens donessin l’oportunitat d’entrenar no només a plantilles femenines sinó també en lligues masculines, que ens valoressin de la mateixa forma i ens tinguessin en compte. Això seria un punt d’inflexió i ojalá tinguem aquesta oportunitat, jo o alguna altra companya, de poder arribar a entrenar a un equip professional masculí i ja se’ns obririen les portes de la igualtat.
P. En l’anterior entrevista on ens comentaves la teva etapa en el Suzuka japonès et preguntàvem si et sents una referent per al futbol femení espanyol, per ser una entrenadora dirigint a un equip masculí allí. Que una entrenadora dirigi a un equip de l’elit femenina de Mèxic també és quelcom especial, no?
R. El del Japó va ser una mica més diferent, aquí em sento especial perquè aquí crida molt l’atenció la forma que tenim d’entrenar, explicar, el contacte amb les jugadores, i per això em sento referent en aquest sentit. Aquí a Mèxic ja hi ha molt bones entrenadores, vull entrar en el seu grup. Aquest club no ha tingut històricament bons resultats, i volem entrar en aquesta ligueta per lluitar pel més bonic, que seria un molt bon resultat.
P. Llevas gairebé un mes vivint al nord de Mèxic, a Juárez, ¿què t’has trobat allí i què t’ha sorprès més de la seva vida o cultura?
R. Esta és la primera vegada que he estat a la ciutat de Juárez i al principi quan arribes doncs veus per internet tot el que es llegeix d’aquí i et dóna una mica de respecte per fer turisme. Aquí al costat tenim Estats Units, que ja he pogut aprofitar per anar-hi un parell de vegades, i ja amb el pas dels mesos i el que ens deixin els partits aniré coneixent més el país, i poder gaudir. El primer que estic fent és conèixer la gastronomia, que s’assembla més a l’espanyola del que vaig viure al Japó encara que amb una mica més de picant. A tot li posen picant, recordo dels primers dies aquí una cosa que em va impactar és veure menjar a una nena un bol que tenia mango i li posava xile, però no una mica, molt xile, i em va sorprendre molt. A les crispetes, a les patates fregides, a tot li posen picant… però al final t’hi vas acostumant.
P. No sé si quan una somia amb arribar lluny en el futbol pensaves en alguns moment que la teva passió et portaria tan lluny com Japó i ara Mèxic…
R. La veritat és que no, sobretot quan estàs a Espanya. Ja quan surts jo crec que s’obrin les portes i és més difícil tornar a Espanya a entrenar que afrontar un altre repte fora. Ja són 5 anys sense estar allí, sí que m’han sortit propostes interessants a Espanya, però quan estàs fora et surten moltes opcions d’afrontar aquests reptes com aquest.
«Al principi dona una mica de por però estem molt preparades, i a partir d’aquí cal adaptar-se i no entrar com un elefant en una xina»
P. A aquell entrenador o entrenadora que està a Espanya, que rep aquesta proposta d’anar a treballar fora, ¿què consell li donaries?
R. El primer que li diria és que estem molt ben preparats a Espanya i això es valora fora. Al principi dona una mica de por, el no saber si això ho podré portar endavant, però els entrenadors i entrenadores estem molt preparats i cal confiar en nosaltres. A partir d’aquí és adaptar-se, no cal arribar com un elefant en una xina, quan estàs fora primer cal veure, observar, aprendre, i després anar intentant introduir els teus conceptes i formes de treballar. Al principi sí que et sents que hi ha molta gent observant-te, veient com ho fas, i això és adaptar-se, agafant el teu ritme, i com et deia estem molt preparats. A ells els dic que s’atreveixin, perquè després una experiència així val la pena.
