Trobem a Javier Castellar, tranquil, al seu despatx al centre de València. Il.lusionat amb tots els reptes que en té per davant, sense oblidar els seus any com a ciclista profesional, amb 11 voltes a Espanya a les seues esquenes. Ara s’encarrega del seus negocis i d’organitzar el critérium i la marxa cicloturista, els que, per molts anys, han sigut els unics esdeveniments ciclistes a la ciutat de València.
Als teus 55 anys, ¿on t’has trovat més a gust, com a ciclista o ara com a organitzador?
No ho tinc clar (dubta). La meua etapa com a ciclista no la canvie per l’actual. I ara per ara no podría ser ciclista, així que em quede amb les dues.
¿Quin va ser el moment més curiòs de la teua carrera com a ciclista?
Com saps, ja vaig nàixer amb una incapacitat (l’absència d’algunes falanges dels dits de les mans). En la primera etapa que vaig correr mai a Colòmbia, vaig caure a terra i freguí amb la mà l’agulla de ganxo i els rajos i vaig començar a sagnar. Vingué el metge, i, com tots, cregueren que hi havia perdut els dits. Jo, com si res, vaig continuar amb la etapa (era molt jove), fins que vaig adonar-me de que tot el final d’etapa el feren al meu costat les motos de RCN i Ràdio Caracol, pensant en la heroïcitat que hi estaba fent. Inclús, en arribar a l’hotel, hi era el cònsol d’Espanya a Colòmbia per a rebre a l’heroï que hi havia completat la etapa després d’haver perdut els dits. Ningú no ho entenia.
¿I la més impactant?
Va ser també a Colòmbia. Estava pujant un port de muntanya i ja prop del cim, vaig trovar-me amb un grup guerriller M19, tots encaputxats i amb metralletes. Hi havian eixit dels seus amagatalls per vore la etapa. Quasi vaig pegar la volta, però finalment vaig decidir continuar amb tots.
¿Dels inicis com a organitzador què és el que més te va cridar l’atenció?
Va ser la primera volta que Iván Basso, que era una promesa del ciclisme italià, vingué a València. El vaig convidar a participar al meu critérium i la primera nit el portí a un restaurant a sopar. Allí va trovar-se per primera volta amb un plat de pernil. En acabar el sopar, ell a soles, s’hi havia menjat 5.
¿Quan vas conéixer a Miguel Induráin?
En 1983, els dos erem ciclistes. Al campionat d’Espanya amateur, jo defenia el titol de campió de l’any anterior i all va guanyar a Elda, amb només 19 anys. Quan li vaig entregar el maillot com a campió d’Espanya li vaig preguntar: ¿Com te diuen? I ell em va dir: Miguelín. Ara fixat quí és. A l’any seguent, quan ja anava a ser profesional, en la Vuelta a Andalucía, ell compartía habitació amb Navarro Fuster i vaig anar a parlar amb ell i em demanà consell sobre cóm comportar-se com a ciclista profesional.
¿Quins son els ciclistes que t’han deixat més impresionat?
Bernard Hinault i Miguel Induráin i, per fortuna, he guanyat a tots dos.
¿I la figura més important de la historia del ciclisme?
Aci no tinc dubtes. Luis Puig. I no per ser valencià. Un home tan educat, ho va donar tot pel ciclismo. Va fer-ho tot per que siguera un esport gran, des de la base fins l’elit. Ho va fer tot de cor.
Javier Castellar encara té corda per a temps. I el mon del ciclisme, sobre tot el aficionat, li ho agraeix cada any.
