Este 2021 ha estat molt especial per a la UD Alzira. En la veïnat de seu centenari, el club del Luis Suñer Picó ha aconseguit eixe ascens que portava perseguint els últims anys. Eixe somni per fi era una realitat, i amb Dani Ponz a la banqueta (el tècnic que va lluitar per aquest desitjat ascens en promocions anteriors) i jugadors com Abel Pérez, Sergio Boix, Mauro Melo, Vicent Dolz… llegendes del club que havien acariciat aquest èxit en el passat. I a més amb el protagonisme de jugadors amb eixe “ADN Venècia” com Roan, Marcos Blasco, Miki, Vicent Dolz… que han crescut a l’entitat blaugrana.
«Des que vaig néixer anava amb el meu pare a veure l’Alzira, i després amb el meu germà major»
Però en aquest article volem recordar els millor moments d’aquest any tan especial per al club des del punt de vista de Marcos Pla, un dels seus aficionats més fidels. Allí on ha viatjat la plantilla blaugrana, allí ha estat el seu seguidor, i des de fa molts anys: “Des que vaig néixer anava amb el meu pare, i després amb el meu germà major he anat a veure l’Alzira”, ens comenta a Golsmedia quan li preguntamos quant temps porta donant suport en els desplaçaments als seus jugadors.
El 2021 la UD Alzira afrontava el seu primer partit fora del seu camp visitant el Gerardo Salvador de Paterna, i l’estrena com a visitant aquest any no podia ser millor: 0-3 davant dels gualdinegros amb golassos: d’Adrián Domínguez, de Jorge Guzmán que havia reaparegut pocs mesos abans després d’una llarga lesió (després de una gran jugada de Boix), i un Álvaro Belizón que anava a ser un dels “cracks” de la Tercera Divisió la temporada 2020/21. Així recorda aquell primer partit del 2021 Marco Pla: “Recorde que vaig haver de demanar permís a la feina ja que en Tercera Divisió en els desplaçaments a València i Castelló portàvem als jugadors en els nostres vehicles particulars. A Paterna, un camp molt complicat, vam guanyar 0 a 3, i això ja era un indici del bon any que vèiem a realitzar”.
I van seguir els viatges, i la il·lusió per el que podia arribar a fer el seu equip anava en augment: “Posteriorment seguim viatjant a altres camps com el Perdiguer del Recambios Colon, la Ciutat Esportiva del Villarreal o la curiositat de jugar contra el Saguntino al Fornás del Acero. L’últim viatge de la lliga regular va ser a Benicarló, on es va viure un bon ambient de futbol i quedàrem 0 a 0”.
“davant l’intercity Després del 1-0 la cosa pintava molt malament però l’empat del “Roberto Carlos de Llaurí” (Abel Pérez) ens va retornar l’esperança. Només valia guanyar i els minuts passaven, però un gol de Kaiser va desfermar la bogeria»
Després de la lliga començava una segona fase amb 6 partits on l’Alzira podia assolir eixe ascens tan desitjat, pels clubs alacantins partien amb avantatge per eixe “coeficient de victòries per partits jugats” que ens va fer haver de tirar de matemàtiques durant la lliga per a anar establint una classificació real de possibilitats d’ascens. Així recorda Marcos l’inici d’aquesta segona fase: “El objectiu de l’Alzira amb la diferència de coeficient tan gran era el poder classificar-nos per a la següent fase, però després de veure-ho tot negre amb un 1 a 0 a Elx (davant l’Ilicitano), en 15 minuts màgics es va remuntar el partit i va tornar l’esperança als aficionats”. I afegeix: “Posteriorment es va guanyar a casa al millor equip de la categoria, l’Eldense, i vam viatjar a Alacant a un partit a cara o creu davant l’Intercity”.
Va arribar aquell 24 d’abril al Antonio Solana: “Després del 1 a 0 dels locals la cosa pintava molt malament però l’empat del “Roberto Carlos de Llaurí” (Abel Pérez) ens va retornar l’esperança. Només valia guanyar i els minuts passaven, però un gol de Kaiser va desfermar la bogeria i es va desbordar l’alegria entre els aficionats. Inoblidable com els jugadors van anar a celebrar el gol amb nosaltres i quan va acabar el partit només vaig poder córrer i saltar al camp per celebrar amb l’equip la èpica victòria”. Sobre aquell viatge a Alacant que sempre quedarà gravat a la memòria d’aquest fidel aficionat rememora: “Ese partit vam viatjar quatre en el mateix cotxe i no ens va donar temps de celebrar molt la victòria perquè havíem d’arribar abans del toc de queda”. I és que la pandèmia seguia molt present en la vida de tots, també en la de les aficionats que viatjaven amb els seus clubs.
“Al xiular el final l’àrbitre a Elda vaig córrer com mai per celebrar l’ascens, molt meregut després de 11 anys molt lluitats”
Seguia la Promoció: “Després d’empatar a casa davant l’Ilicitano, ens jugàvem l’ascens a una carta contra l’Eldense, invasió alzirista al Nou Pepico Amat, vaig patir com mai des del minut 0 ja que un gol local ens condemnava a la segona fase, els minuts no passaven, recorde que en el 90 tots estaven ja esperant a saltar la valla però jo no em vaig moure de l’asient per nervis”. I recorda aquell xiulet que mai oblidarà: “Al xiular el final l’àrbitre vaig córrer com mai per celebrar l’ascens, molt meregut després de 11 anys molt lluitats”.
Sobre aquella nit afegeix: «Recorde al arribar amb el cotxe donar una volta per la ciutat d’Elda i veure alziristes repartits en tots els llocs, fins i tot gent que no tenia l’abonament i va venir només a eixe partit». I una altra anècdota d’aquell viatge inoblidable a Elda: «Vam menjar a Villena i coincidim amb el bus del Saguntino, que anava a jugar contra l’Ilicitano, el Saguntino tenia fins a set exalziristes i ens desitjaren molta sort i ens vam poder fer una foto amb tots ells«.
Una altra curiositat d’aquell dia demostra que el sentiment pel futbol va més enllà del inimaginable deixant històries com les que ens relata Marcos Pla: «En l’ascens de la UD Alzira en el 2007 contra l’Alcalá, dos aficionats de l’Eldense van vindre a veure l’Alzira perquè els queia bé, i van deixar de anar al futbol i en les nostres següents visites a Elda no els trobàvem». I afegeix sobre aquesta història: «I en aquest partit de l’ascens els vam veure i va ser una gran alegria retrobar-nos amb ells«.
Marcos només s’ha perdut una de les últimes Promocions ¡i va ser perquè es va quedar adormit i va perdre un vol, ell ha estat en cada intent d’ascens blaugrana, fins i tot a El Collao veient al seu equip des d’una muntanya
Marcos Pla ha estat present en quasi cada Play-off dels últims disputats per la UD Alzira: «Excepte en la Promoció del 2011 contra el Sariñena he estat en tots els altres, llavors vivia per feina a Menorca i havia comprat un bitllet per anar de Menorca a Barcelona, i des d’allí viatjar amb el cotxe amb Raúl Moreno, un alzirista a Barcelona, però el despertador no va sonar i vaig perdre el vol», lamenta. En la resta de promocions allí sempre ha estat amb la seva bufanda blaugrana Marcos: «Portugalete, Badajoz, Tropezón en el primer Play-off amb Dani, que em vaig quedar impactat a Portugalete que el públic rival va aplaudir al nostre equip en la seva sortida al camp, va demostrar ser una afició senyorial. I després va sumar viatges a Loja, Yeclano, San Roque de Lepe, Santa Eulàlia… i fins i tot en les eliminatòries de la Promoció amb Pau Quesada en plena pandèmia va acompanyar a l’equip a Alcoy, veient el partit des de la cima de la muntanya que es troba davant de l’estadi de El Collao.
A Elda, Marcos Pla plorava d’alegria després de veure que tants viatges amb un final sense eixe premi de l’ascens tenien per fi la recompensa que desitjava l’afició blaugrana. I havia de ser davant d’un equip al qual Marcos se sentia agraït per la següent: «Sempre recordaré que gràcies a un ascens de l’Eldense contra el Girona nosaltres vam poder pujar de rebot a Tercera Divisió com a millor segon classificat, això va ser fa uns 15 anys».
“Vam començar a la Segona RFEF, era un altre món, el primer viatge va ser a El Ejido amb un camp enorme de categoria superior, i després vam tornar a Elda que ens va portar bonics records”
¡La UD Alzira havia aconseguit l’ascens! Ara toca gaudir del premi: viatjar amb la bufanda del seu equip per altres regions i camps mostrant orgullós els seus colors. “Vam començar a la Segona RFEF, era un altre món, el primer viatge va ser a El Ejido amb un camp enorme de categoria superior, i després vam tornar a Elda que ens va portar bonics records”. Després d’això: “El viatge a Múrcia va ser espectacular amb un estadi de Primera Divisió amb l’última tecnologia, una dotzena de portes d’accés quan la majoria d’estadis només hi ha una porta, amb aparcament interior per l’autobús, ens vam sentir com si fórem un equip de Primera, i fins i tot vam tindre a les locals contra les cordes.”
Després de l’Enrique Roca de Múrcia, el històric Salto de El Caballo era el següent camp que anava a gaudir seguint els passos de la seva UD Alzira: “El viatge a Toledo va ser inoblidable, ens ho vam pensar perquè marcava pluja però finalment jo i José Antonio Montalva vam fer les 4 hores de viatge el mateix dia i ens vam plantar al Salto del Caballo i en una ciutat molt bonica”. I afegeix: “Va ser una alegria trobar a altres aficionats que havien anat a passar el pont de tots els sants a la ciutat manxega. A més guanyàrem i les 4 hores de tornada es van fer molt améniques i amb un somriure molt gran”.
“El següent viatge va ser a Granada, eren 5 hores de viatge, tots els aficionats ho veien lluny i em deien boig per tan sols pensar en anar, el club em va oferir viatjar en l’autobús, però jo volia anar amb el meu cotxe i a part de veure el partit conéixer aquesta bonica ciutat andalusa. En 5 hores em vaig plantar allí, vaig poder conéixer l’Alhambra i el diumenge en una preciosa Ciutat Esportiva vam guanyar. De l’emoció vaig saltar al camp a celebrar la victòria amb els jugadors, i ells mateixos em van convidar a entrar al vestidor i fer-me la foto de la victòria amb ells. Va ser el millor record que em porte del viatge”, recorda.
I per tancar el inoblidable 2021: “Vam viatjar a San Pedro del Pinatar, per jugar davant el Mar Menor, i a Pulpí, i l’anècdota a Pulpí va ser trobar-nos al restaurant on vam menjar amb el delegat de l’equip d’Almeria que ens va contar que en una empresa del poble treballen diversos alzirencs”. Centenars de quilòmetres, molts sacrificis que per a Marcos Pla han tingut total recompensa per haver viscut amb els seus jugadors eixos moments que ja seran per a ell inoblidables d’aquest 2021 tan especial per a la UD Alzira. Així ho destaca ell: “Aquesta temporada ha sigut màgica, i la diferència entre la Tercera i la Segona RFEF ha sigut molt gran”.
«Al 2022 li demane la salvació, en les últimes quatre temporades en Segona B han hagut tres descensos i els tres van ser dramàtics no, el següent»
¿I què li demana Marcos Pla al 2022? «Li demane la salvació. En les últimes quatre temporades en Segona B han hagut tres descensos i els tres van ser dramàtics no, el següent, per a escriure un llibre de la forma que va ser. Només demane salvar-nos el més prompte possible, assentar-nos en la categoria i el que siga benvingut siga. Però després de ser un equip ascensor les últimes vegades tots ens conformem amb la salvació. Això sí… Marcos com tot alzirista més també somia amb gaudir d’un premi major amb el gran inici de temporada de l’equip: «L’equip perfectament pot quedar entre els 5 primers, cap equip excepte part de la segona La Nucia ha estat superior a nosaltres, i en la meva opinió hauríem de tenir més punts dels que portem ja que se’ns han escapats punts en els últims minuts. L’exemple són partits davant l’Elda, Múrcia o a casa contra el Melilla. Veig a l’equip molt equilibrat i amb possibilitats de quedar a dalt i si hi ha que viatjar allí anirem on vagi el nostre equip».
Marcos Pla és l’exemple de l’aficionat fidel que recorre els quilòmetres que facen falta per estar junt amb els seus jugadors, mostrant orgullós la bufanda amb els seus colors. En un any, el 2021, tan complicat per a tots, també per als seguidors al futbol amb les complicacions per viatjar i acompanyar als seus equips, cal destacar tot l’esforç i la passió d’aficionats com Marcos. Gràcies a ell per permetre’ns contar la seua història, els seus viatges amb el seu Alzira, i homenatjar així també a tots els aficionats d’aquest futbol «modest» que viatjaren amb els seus equips en aquest 2021 tan complicat de vegades que ja deixem enrere.
