Força, energia, passió, amor, carinyo, voluntat, joventut, veteranía, i molta il·lusió i esperança. Tot això és el que vaig sentir ahir quan durant gairebé tres hores vaig rodejar l’Avinguda de Suècia, en la qual unes 12.000 persones es van aglutinar durant la tarda per deixar una imatge per a la història. Mentrestant, al estadi es jugava un partit intrascendent, l’afició es congregava a les seues portes per demanar un canvi en la gestió de manera urgent. I un canvi no és de president, sinó de màxim accionista.
Ahir el valencianisme va alçar la seva bandera, va alçar la seva veu i va retratar a aquells que li han fet un dany irreparable aquests últims anys. Ja no els volen, com bé li van fer saber a Joey Lim, que va tractar d’abandonar a peu l’Avinguda Suècia cap a les vuit i quart de la tarda, i va haver de tornar ràpidament a l’estadi ajudat per la seguretat privada perquè els aficionats s’hi van acostar per dir-li amb rotunditat que no li van a tolerar que continuï jugant amb el club i rient-se d’ells.
Em sé de memòria els arguments que m’he cansat d’escoltar en els últims dos anys. «Pónlos tú, protestar no serveix de res, les pancartes no canvien res, això és un tema d’accions, això va de diners, qui els posa?, esteu perdent el temps, no hi ha res a fer»:… Això ho han repetit en bucle, principalment aquells a qui no els interessava que l’afició despertés, i alguns que s’han rendit pensant que realment no hi havia res a fer.
Doncs bé, el d’ahir és la tercera demostració de múscul en poc menys d’un any i també de pacifisme, malgrat que van intentar rebentar la manifestació, els de sempre i des dels mateixos sectors molt minories, afirmant que seria fins i tot perillós anar a Mestalla perquè algú, no se sap qui els amenaçaria per no entrar. L’afició del Valencia CF ha dit prou i demana ajuda. Ho demana a crits. Demana ajuda de les institucions, dels organismes com la Lliga o la RFEF. Demana ajuda a la desesperada perquè veu com el seu club se li està morint entre les mans.
I sí, el d’ahir va servir i servirà en les pròximes setmanes, perquè ja a ningú se li escapa que el Valencia CF necessita un canvi i els polítics són els primers que ja s’han adonat que no poden mirar cap a un altre costat. Fins i tot aquells que fins ara havien remat per ajudar a aquests sátrapes. Ells també són necessaris per empènyer el canvi. Perquè aquest canvi només es pot donar amb voluntat i unitat política. La gent tenia la força de moure les coses i ara les coses s’han mogut. Hi ha empresaris que s’han acostat a les institucions per fer-los saber que tenen opcions, que hi ha diners, que hi ha possibilitats per un canvi però que Lim i el seu advocat, Germán Cabrera, del qual se’n parla poc malgrat ser l’autor intel·lectual de tot el que està passant, segueixen dient que no ven les accions.
Ara ja no es tracta de si Peter vol o no vol, es tracta que han de fer-li veure que ha de vendre. Els polítics tenen la clau, Tebas té la força, Cabrera li ho farà saber. El recorregut està escrit i no es pot fer de cap altra manera. Allò que ha començat ja és imparable. El Valencia CF necessita nous temps, allunyats d’oradors al servei del seu butxaca i mai del club. Allunyats de comptes comprades que enfronten a una afició meravellosa i la facin discutir per alguna cosa que no siga futbol. El valencianisme està desitjant que l’ajuden a construir de nou.
Enhorabona senyors. Vosaltres vau escriure ahir la història. La història d’un club centenari, amb una massa social increïble que està disposada a cuidar a un malalt a la UVI, perquè és alguna cosa més que un membre de la seua família. Enhorabona a l’Associació Llibertat VCF, per no rendir-se malgrat els atacs comprats del club, al resta de plataformes i col·lectius, APV, UVAM, Ciberche, Torino i una llegenda com Queralt, IMBL, Viachers... I tots els que s’hagen sumat. Heu estat part del canvi, perquè el canvi ja ha arribat. No cal veure com alguns han desaparegut en les últimes hores perquè ja no es sosté la seua defensa, malgrat que estic segur que tornaran a aparèixer però a la pantalla posa clarament: GAME OVER.
És hora de canviar, és hora de reconstruir, és hora de tornar a començar. Tornarem a lluitar per estar a dalt, tornarem a omplir Mestalla, tornarem a ser una caldera, tornarem a sentir la màgia de sentir-nos orgullosos dels nostres i de les nostres. Això ja no ho para ningú. Pot ser que sigui en un mes, en dos o en sis, però el final de Peter Lim està escrit. Ningú mai en el món del futbol va aconseguir una humiliació tan gran, tota l’afició fora d’un partit demanant-te que et marches. Malgrat les milers d’entrades regalades a col·legis, turistes que no sabien ni on eren, fins i tot a gent que passava pel carrer. Peter: GAME OVER.
I gràcies infinites per fer-nos sentir part d’aquest èxit. Fa ja quasi tres anys vaig veure amb nitidesa que ens havien enganyat. Que això era un negoci amb els jugadors i poc més. Em vaig sentir rabiós i trist durant moltes nits per haver donat suport a aquesta mentida, mai pels que diuen que ells ja ho van dir perquè la majoria també van dir que russos o àrabs eren millors, m’he sentit malament per fallar a la gent, als que ens sostenen, als periodistes. M’he sentit malament perquè els periodistes no tenim currículum, l’únic és el de la credibilitat, com em va ensenyar Cruz Sierra. I ahí jo vaig fallar. Però crec que he purgat els meus errors, he posat tot el que tenia sobre la taula en els últims tres anys per desenmascarar com treballen aquests trilers. M’han vetat, querellat i després demandat, m’han impedit entrar a casa meua des de ja fa dos anys, m’han intentat hundir a nivell professional i mental, però no saben que el meu compromís sempre estarà amb la gent, perquè ells són els únics que defensen al periodista. Ningú més. Continuem en la lluita, perquè avui ja estem molt més a prop de superar aquest fosc túnel en el qual ens van ficar enganyats. AMUNT SEMPRE i honor a una afició que està sofrint però que tindrà la seua recompensa.
