ENTREVISTA ATLETISME | Iván Penalba: “Mai vaig imaginar que podia aconseguir el rècord d’Espanya en ultrafons”

No corre per a guanyar medalles. No corre per a ser el millor atleta. Ho fa per plaer, pel seu compromís social i per a gaudir d’una passió. Perquè en açò va la seua part de la seua persona. Perquè ser ultrafondista és un estil de vida, tal com reconeix. Però és bo. Tant, que sense cercar-ho ha batut el rècord d’Espanya en ultrafons, rodant 24 hores seguides sobre una pista en Polokwane, Sud-àfrica.

El passat 15 d’abril va fer el seu somni realitat completant la prova de la Copa Àfrica realitzant un total de 249, 38 quilòmetres -una mica més de 623 voltes a la mateixa pista d’atletisme. Gran esportista i millor persona, Iván Penalba López va deixar ben marcada la seua petjada a Sud-àfrica. No solament per proclamar-se campió en aquella prova. Ell mateix prefereix restar-li importància. Per a aquest jove atleta valencià, el seu major assoliment ha sigut el de viure una experiència vital que li ha fet madurar més com a persona, si cap. I fer-ho portant com a bandera el seu projecte solidari Creando Sonrisas, el vertader motiu que li va portar a viatjar al continent africà. Després de viure allí els tres mesos previs a la carrera i emprendre el viatge de tornada, Iván Penalba atén a Golsmedia Sports per a analitzar com va ser l’experiència, així de la transcendència del seu projecte social, que ha resultat ser un vertader èxit.

FOTO1 ENTREVISTA

 

Com se sent després de tornar a casa i haver aconseguit el rècord d’Espanya d’ultrafons?
Molt content, sobretot per l’experiència i els tres mesos que he passat allí. Ara tornar ací és tornar a acostumar-se a tot i a la rutina. Estic molt feliç per com ha transcorregut i finalitzat tot. He tingut la sort de poder quedar allí campió i fer el rècord d’Espanya.

Passava per la seua ment realment aconseguir aquest rècord?
No tens pensat mai arribar a aqueix nivell o fer un rècord d’Espanya perquè és molt complicat. Però sí és cert que durant la preparació cada vegada et veus més capacitat i confiat. I durant la prova, quan portava 12 hores, sí vaig pensar que podia fer-ho perquè portava bona marca. Cada volta el meu equip de suport m’anava dient els temps, als quilòmetres que estava el segon i a com estava del rècord.

Córrer 24 hores ha de donar per a molt. Exactament per a fer quasi 250 km. Què li deia el cap durant la prova?
Aquestes proves són molt físiques: són 24 hores corrent. Però jo pense que el factor psicològic i mental és fins i tot més important que el físic. Mentalment has d’evadir-te i pensar pas a pas. Jo pensava en xicotets objectius de completar 10 quilòmetres. És anar posant-te xicotets objectius i anar passant-los, perquè si portes 100 quilòmetres i penses en tot el que encara et queda per córrer, es fa una bola que no pots superar.

Com es prepara una prova d’aquest calibre?
Entrenant molt. L’ultrafons a aquests nivells amb tantes hores és un estil de vida. Jo entrene, intente descansar el màxim possible i és complicat perquè has de lliurar altres coses com la família, el treball o els amics. I quadrar-ho tot amb entrenaments tan llargs és complicat. Jo entrene tots els dies amb una doble sessió. Entre les quatre i les cinc del matí la primera i a la vesprada, quan trac temps, la segona. Són moltes hores que has de quadrar amb la teua vida quotidiana. Al matí faig una eixideta de entre 15 i 20 km i a la vesprada solc anar a pista o em fique al gimnàs. Ara que estic preparant noves experiències vaig més al gimnàs. Combine amb exercici amb bicicleta per a no tindre tant impacte als genolls. Sobretot, és entrenar molt i portar-ho amb passió, que és el més important.

FOTOENTREVISTA 2

La preparació va ser a més a Sud-àfrica. Com era el dia a dia allí i com va ser la seua adaptació a una forma de vida diferent?
Era complicat perquè era un món diferent. El dia i la nit l’estar ací i allí: sobretot quant a la nutrició i a la manera de vida. Allí la vida és abans. S’alcen molt prompte; a les tres del matí i sopen a les sis de la vesprada. Menjava coses que jo ací mai havia provat. Estàvem en altura i jo mai havia estat així perquè estic acostumat al nivell del mar que tinc a València.

“Sud-àfrica és un món diferent. Menjava coses que mai havia provat. La manera de vida és diferent. I vaig haver de conviure amb l’altura, estant acostumat a viure al nivell del mar”

Les primeres setmanes sí van ser complicades perquè em va costar aclimatar-me. La rutina era alçar-se molt ràpid per a anar a entrenar. Després desdejunàvem, ens anàvem a treballar. Menjàvem. Fèiem la segona sessió i ja a les vesprades ens relaxàvem. I l’endemà era el mateix. I així vam estar durant dos mesos i mitjà. Va ser bonic, però també va ser molt dur.

Algun moment o anècdota especial allí més enllà de les pistes d’entrenament?
Jo vaig tenir la sort de conviure amb mi amb una família que es va portar amb mi fenomenal. Era la família Van der Merwe. Cada cap de setmana viatjàvem lluny de Polokwane, la ciutat en la qual estàvem, 300/400 quilòmetres per a fer maratons en altres ciutats i entrenar amb un altre tipus d’atletes més professionals. Em quede amb tot tipus d’experiències que vivim.

“A Sud-àfrica he viscut i he vist coses que et fan adonar-te de l’afortunats que som ací. Ens queixem per ximpleries i quan estàs en llocs així on no tenen gens i són feliços t’adones que necessites molt menys del que tens per a ser feliç”

He viscut en el camp; he dormit en la muntanya; en grans hotels. Ha sigut una combinació de tot que no podria dir-te un moment exacte perquè cada cap de setmana era un món. Ha sigut una experiència brutal.

Tornarà Iván Penalba a Sud-àfrica?
Vull tornar l’any que ve. Johan Van der Merwe em va proposar que l’any que ve havia de tornar i que m’esperava. Que tornava a estar convidat al Campionat d’Àfrica. Si no passa gens, tornaré.

FOTOENTREVISTA3

Compartia que el seu major repte no va ser fer el rècord d’Espanya d’ultrafons sinó haver realitzat una enorme labor solidària allí. En què consistia el projecte Creando Sonrisas?
Allí portàvem una acció social que em va impactar bastant i que va ser la punta que em va fer emprendre el viatge. Johan i la seua dona, que són els presidents del club d’atletisme de la ciutat que és a més un dels més importants del país, van contactar amb mi. A través d’ells, dels entrenaments i les proves, vam proposar a les persones més pobres i desfavorides el repte d’allunyar-se de la mala vida. Allí hi ha pocs diners i hi ha molts problemes amb les drogues. El nostre objectiu era realitzar una reinserció social amb aquestes persones a través d’un pla d’entrenament.

“M’agrada en cada prova ficar una acció solidària. De normal faig recollida d’aliments, però allí no era viable i era complicat”

La nostra acció social i objectiu era que competiren en el Campionat d’Àfrica. Açò era complicat, però ells estaven convidats sempre que compliren el requisit de la preparació al costat de nosaltres. Jo era com un exemple per a ells que venia d’Espanya per a ajudar-los a fer-ho. Va ser brutal i se’m posen els pèls de punta en comentar-ho. Menys dos d’ells que li’l van deixar, els altres van anar complint. I després la majoria d’ells van fer 100 milles i van complir amb la seua part. Ells mateixos es van adonar que hi havia una altra vida allunyada d’aqueixa mala vida. Ha sigut una acció que a ells els ha fet adonar-se que a través de l’esport i de rutines sanes poden portar una vida millor i més feliç.

Té nous reptes personals i objectius per al seu projecte Creant Somriures?
Ara estic entrenant amb força, però no tinc gens en ment a prop. Tinc proves d’ultrafons ràpid. De sis i dotze hores. M’agradaria anar al setembre al Campionat Mundial de 100 quilòmetres a Croàcia. M’agradaria estar allí i realitzar una acció social important perquè són proves de molta rellevància i m’agrada açò perquè puc ajudar i donar-ho a conèixer.

Què ha passat amb la selecció espanyola d’ultrafons?
Abans d’anar-me vaig avisar. El seleccionador i la federació sabien que anava. Ningú em va dir que si anava no anava a poder anar a l’Europeu. No hi ha cap norma que diga que no puga. Però quan estava allí, el seleccionador em va dir que si corria més de 100 quilòmetres no anava a anar. I com no anava a fer-ho si allí era l’exemple. Amb tota la preparació i l’acció social, com no anava a fer-ho. Jo faig esport per gaudir i perquè ho sent, no per europeus o mundials. Jo no canvie una acció com aquestes per anar a un Europeu. Per a mi és impensable. Vaig parlar amb el seleccionador i li vaig dir que anava a córrer de totes maneres. Que li garantia anar en plenes condicions, però no ho va veure bé. Estic preinscrit i podria anar per una altra via, però he pres la decisió que, encara que rectifique no aniré. No he de demostrar gens a ningú. Passe pàgina. Tinc invitacions de campionats nacionals i cercarem altres proves.

Deja un comentario

Dejar respuesta

Por favor, introduce tu nombre.
Por favor, introduce un comentario.

[td_block_golsmedia_lo_mas_leido title="Lo más leído" range="weekly" first_post_large="yes"] [td_block_golsmedia_futbol_tele_hoy widget_title="Fútbol en la tele hoy"]