El partit dels partits. La final de finals. La Copa del Rei tocava sostre i arribava al seu cúmul amb la disputa d’un autèntic partidàs: Real Betis – Valencia CF. La Cartuja es tornava a omplir per viure un encontre més que il·lusionant per ambdues parròquies. Una de les millors temporades del conjunt betic en els últims anys podia comptar amb recompensa metàl·lica… i a la seva pròpia ciutat. Els valencianistes s’agafaven a la Copa com a clau ardent per gaudir d’un altre èxit tres anys després de fer-ho per últim cop. I, de nou, a Terra Santa. Una final amb gran ambient, millor germanor entre aficions i que va resultar un luxe per als amants del futbol.
José Bordalás sorprendria en l’onze inicial amb l’alineació d’Ilaix Moriba, qui no es contemplava com a titular, per un Bryan Gil sorprenentment suplent. A destacar l’aparició des del principi de Foulquier en el costat dret de la defensa en detriment de Thierry Correia. Ambdós moviments es contemplaven com un avanç de la idea de partit que proposava el tècnic alacantí. Defensa, contundència, associació i replegats. La resta de protagonistes valencianistes, el que s’esperava. La màgia de Soler, la contundència de Guillamón i la defensa de cinc homes. En el Real Betis, sense novetats. Bravo s’encarregaria de dotar d’experiència al seu equip en porteria. Pellegrini treia tota la seva artilleria: Juanmi, Fekir i Borja Iglesias. Per darrere, Canales repartint joc. Dos laterals molt ofensius com Àlex Moreno i Bellerín per tractar de trencar la saga valencianista.
El xoc en la seva prèvia ja abrigava grans esperances per gaudir d’un gran espectacle. Els de Manuel Pellegrini han sabut trobar el seu estil marcat en base a la possessió i a la verticalitat. També al talent individual de Fekir o Canales. Els de Bordalás, per la seva part, dibuixaven la forma completament oposada als verdiblancos. Defensa de cinc, contraatacs vertiginosos i explosivitat de Guedes com a bandera. Un xoc d’estils, formes de pensar i actuar, que només podia deixar un gloriós vencedor. Aquesta nit, a La Cartuja, va gaudir de la glòria el Real Betis.
La majoria betica es va notar des del xiulet inicial a La Cartuja. Multitud d’aficionats verdiblancos omplien les grades centrals de l’estadi, deixant els valencianistes en minoria. El Real Betis va sortir al partit encendidíssim. Com si haguessin jugat una plenitud de finals pel camí. Espolejats per la seva enèrgica afició, van tractar de fer mella des del primer moment a la defensa valencianista. No semblava molt entonat el València en els primers instants de xoc, amb algunes faltes d’enteniment i resultant un manoll de nervis. La pèrdua de Diakhaby i els relliscades de Paulista o Alderete demostraven que les coses no funcionaven bé en territori che. Els de Pellegrini van olorar la por. Amb valentia. I van anotar primer. Corria el minut 10 quan Bellerín, conscient de la seva faena en la nit d’avui, va córrer la banda a la recerca de la pilota filtrada al seu espai. Amb forat davant seu va cavalcar i va posar un centre mesurat fins a trobar el cap de Borja Iglesias. El panda es va buscar molt bé l’espai entre tres centrals i va batre a Mamardashvili pel centre de la porteria, amb un testaràs potent. El gol va fer retumbar tota La Cartuja. El inici somiat per part betica.
el valència es va mostrar molt nerviós en el primer terç de partit
El València semblava rebre’s bé del cop betic. Va ser a partir de Guedes on tot començava en l’equip de Bordalás. Soler, Moriba, Alderete… tots buscaven al geni portuguès perquè, a través dels seus espurnes, pogués generar perill pel costat dret. Ho va fer en diverses ocasions, buscant centres i internades que complicaven la tasca defensiva betica. Encara que el Real Betis no es va amedrentar, ni es va llençar enrere, després del 0-1. El combinat de Pellegrini sabia que els costats eren el punt feble valencianista, on se’n trobaven menys efectius visitants, i a través d’obrir els centrals podien trobar les seves referències a l’àrea. Àlex Moreno, Bellerín i Canales en menor mesura penjaven pilotes assíduament per fer mal a un València una mica desconfiat a la defensa.
El Betis va aconseguir incomodar de sobremanera a un València desconfiat, dubitatiu i sense notar automatismes. Juanmi va gaudir d’un altre testaràs important per anotar el possible 0-2 en una jugada semblant a la del primer tant betic, però aquesta vegada el cuir es va passejar pel costat dret del pal de Mamardashvili. Quan millor estaven els locals, quan pitjor estaven els visitants, quan Diakhaby havia tocat la tragèdia amb un passe enrere que a prop va estar d’aprofitar Borja Iglesias, va ser quan el València va assestar el seu primer cop. Al 32’, una combinació espectacular, ràpida i vertiginosa que va arrencar Diakhaby pel costat dret del camp valencià. Una bona triangulació amb Foulquier i Soler que va acabar trobant el desmarcatge de Hugo Duro. El ‘19’ che, com si jugar finals fos la seva costum, no va tremolar en fer una vaselina magistral per batre a Claudio Bravo i posar la igualada de nou al marcador. La festa es traslladava al bàndol contrari, relaxant a una afició betica que s’havia mostrat enfervorida fins al moment.
La contesa es va igualar i va minvar d’intensitat una vegada el València va tornar a la seva filosofia inicial. El Betis no semblava trobar els mateixos forats que abans havia tingut, mentre que els valencianistes sí van saber millorar les seves prestacions defensives. Malgrat això, els betics comptaven amb molta qualitat en tres quarts de camp i les arribades, previsibles, també eren perilloses. Canales es va trobar amb la fusta en el seu disparo al voltant del minut 43, responent a un contragolpe valencià que Hugo Duro va desbaratar al no conectar el passe de la mort amb Guedes. La tensió es mastegava en ambdós bàndols al ja conèixer el perill de l’equip rival. Fins i tot els ànims van decreixir en ambdues parts, fruit del pas del temps i de la igualada en l’electrònic. El xiulet de l’àrbitre i els seus braços assenyalant el vestuari van marcar el final del primer temps i l’inici de la tasca de Pellegrini i Bordalás per emportar-se la final.
El segon temps va arrancar amb una vitalitat digna d’elogi del València. Tant equip com afició van demostrar empenta des del primer moment, sorprenent a un Real Betis que semblava sortir al terreny de joc sorprès amb el canvi de filosofia che. Els errors dels jugadors betics es cridaven en una afició che menor en nombre, però molt animada. Les ocasions no van tardar a arribar: al 50’, Hugo Duro i Guedes van traçar una genial combinació al costat esquerre de l’àrea betica i l’astre portuguès va trobar, de nou, al ‘19’. Amb tot a favor, Duro no va trobar meta a l’àrea petita. Mans al cap a les grades valencianistes, que ja es preparaven per cantar un altre gol pels seus. El susto va fer despertar a una afició betica adormida fins al moment, també sorpresa per com havia començat la segona part del seu Betis.
Al 53’ arribava un altre susto provocat pel València. Foulquier i Guedes van triangular a les mil meravelles i van trobar a Soler en gran posició del centre. El cervell che va posar un centre mesurat que trobava a Ilaix Moriba sol, però el migcampista cedit pel RB Leipzig no va encertar en el seu disparo. Guedes, Hugo Duro i Soler es van convertir en tot un mal de cap per la defensa betica. Les tornes es van canviar respecte a la primera meitat, com si tot el nerviosisme hagués passat al bàndol andalús i l’experiència en situacions d’aquest calibre es demostrés al bàndol blanquinegre. Com s’hagués pressupostat en un primer moment.
el betis va saber recuperar-se al gran inici de segon temps del valencia
Poco a poco el Real Betis va anar despertant, encara que no va arribar a impressionar tant com ho havia fet en la primera meitat. La possessió es dividia entre ambdós equips i ningú aconseguia imposar un domini clar com sí havia passat prèviament. Malgrat això, eren els verdiblancos els que disposaven ara de millors ocasions. Primer, una combinació entre Fekir i Borja Iglesias a l’àrea que va taponar just a temps Paulista abans que la pilota es dirigís perillosament a la meta de Mamardashvili. Al 64’, el saque de banda d’Àlex Moreno es va servir ràpidament cap a un Borja Iglesias descolgat a l’àrea valencianista. D’esquenes va combinar amb Fekir i aquest va forçar la primera grandíssima aturada del encontre de Mamardashvili. Tres minuts després, era Canales qui provava des de lluny i no andava gaire lluny de sorprendre al porter del València.
Amb el perill en el cos de tots dos equips i superat el moment dolç a un i a l’altre bàndol, el riu tornava al seu llit i el Betis tornava a buscar els forats valencianistes en defensa. Els trobaven, sobretot quan els verdiblancos passejaven per la frontal de l’àrea. Malgrat que el València disposava de cinc efectius alineats en defensa, la saga no semblava ajustar-se bé a les arribades de Fekir, Juanmi i Borja Iglesias. Fruit d’això va néixer una pilota rasa, fluixa però col·locada, de Fekir al minut 77 que es va estampar a la fusta. L’afició andalusa renaixia i intentava portar en volandes al seu equip en els moments més decisivament de la final.
Va haver d’esperar al minut 78 fins a veure un canvi en el partit: Correia substituïa a Moriba en el València per intentar oferir alguna cosa més de rapidesa i eficàcia en atac, col·locant a aquest en l’extrem. No va semblar fer efecte: el Betis va demostrar tenir més coratge i cor i va pressionar al València. Les poques cartolines grogues que rebien els de Bordalás van encendre la metxa que els mateixos jugadors van fer esclatar amb les seves bones accions offensive. Fekir, al 82’, es va trobar amb una pilota a l’àrea sol per batre a Mamardashvili, però novament el georgià va demostrar la seva tremenda qualitat per repel·lir el cuir.
Els minuts passaven i ningú aconseguia ostentar un domini clar en els instants finals, encara que això no significava que no es realitzessin apropaments per tots dos costats. Va ser el València qui va aconseguir posar el susto en l’afició rival en més ocasions, sobretot a raó de la introducció de Racic i Bryan Gil. Així sí, el Betis seguia tenint un perill brutal al contraatac malgrat tot, i Mamardashvili va tornar a mostrar el seu sentit aràcnid. També Bryan Gil va gaudir d’un contraatac finalitzat per Hugo Duro i que va obligar a Bravo a treure el peu per evitar el 1-2 al 90′. Amb tots aquests ingredients, ambdós equips es van encarar cap a una pròrroga agònica que decidiria la sort d’un dels dos.
En la primera meitat de la pròrroga gairebé no van succeir ocasions. Els dos equips sabien el que s’estaven jugant i ningú s’aturen a perdre el que han construït durant 90 minuts. Una pausa en un partit boig amb múltiples ocasions però que, en aquests 15 minuts, simplement no es van vislumbrar. El Real Betis va ser l’encarregat de manejar la possessió i el València de sortir al contraatac aprofitant la saba fresca de Bryan Gil i Correia. Sense resultat. També comptaven els betics amb pulmons nous amb les entrades de Willian José i Guardado, claus per al segon temps.
Més apropaments agònics es van produir a partir del 105′. Bryan Gil va ser el desencadenant de tots els problemes del Real Betis quan el València sortia al contraatac, mentre que Willian José aconseguia associar-se amb les fintes i els ‘sprints’ de Joaquín per alterar el ritme cardíac che. Semblaven pesar més les cames en l’equip betic malgrat que fossin els visitants els que més temps passaven corrent darrere de la pilota. Amb això el València aconseguia hilar arribades que, malgrat no transformar-se en ocasions, posaven a la seva graderia de peu i mantenien lluny el perill que ben sabien que el Betis tenia. Ara, amb Tello, Willian José i Aitor Ruibal com a trident ofensiu. El cansament va poder més que el cor en molts trams de la pròrroga i només l’alè d’ambdues aficions els permetia apropar-se a l’àrea rival, encara que sense les idees fresques. Res va poder frenar el final inevitable dels penals.
La tanda es duria a terme a la porteria on es situaven els aficionats del Real Betis, sent Soler el primer en disparar. Un autèntic golàs per l’escaix per alleugerir nervis. Li seguia Willian José, que va enganyar a Mamardashvili per posar el 1-1. Racic continuava i feia el mateix sense donar oportunitat a Bravo. Joaquín era el següent, i a prop va estar el porter georgià de aturar-ho, però el 2-2 va brillar en el marcador. L’incansable Guedes era el següent protagonista, tornant a enganyar a Bravo per seguir amb avantatge. Pressió màxima per Guardado, al qual no li tremolà el pols per enviar-la al fons de la xarxa. Yunus Musah era el quart llançador che, i el primer en errar: la va enviar al limbo. Pilota de partit per al Real Betis a les botes de Tello, que posava el 3-4 i la responsabilitat absoluta en Gayà. No va errar el capità. Seria Miranda el protagonista del possible penal decisió, i gol. El Real Betis és campió de Copa del Rei.
Fitxa tècnica
Real Betis (1): Bravo; Bellerín, Pezzella, Bartra, Àlex Moreno (105′, Miranda); Guido Rodríguez, William José (101′, Guardado), Canales (110′, Tello); Juanmi (84′, Joaquín), Fekir (110′, Aitor Ruibal), Borja Iglesias (101′, Willian José).
Valencia CF (1): Mamardashvili; Gayà, Diakhaby, Paulista, Alderete, Foulquier (99′, Yunus Musah); Guillamón (84′, Racic), Ilaix Moriba (77′, Correia), Carlos Soler; Hugo Duro (84′, Bryan Gil), Soler.
Gols: 1-0, Borja Iglesias (10′); 1-1, Hugo Duro (32′).
Àrbitre: Alejandro Hernández Hernández (col·legi canari) va amonestar per part local a William Carvalho (14′), Bellerín (71′) i Borja Iglesias (94′); i per part visitant a Paulista (4′), Guillamón (73′), Alderete (90′), Correia (90’+1′) i Carlos Soler (94′).
Incidències: Final de Copa del Rei disputada a l’Estadi de La Cartuja (Sevilla).
