L’última entrevista del 2021 que us ofereix Golsmedia té com a protagonista a Álex Sánchez, futbolista de la SD Ejea (abans del Tudelano, Teruel, Osasuna, Sydney australiano, i Real Zaragoza) i autor d’un llibre molt interessant per als aficionats al futbol, per a altres jugadors, i per a qualsevol persona siguen quins siguen els seus interessos a la vida, perquè aquest llibre «La vida a l’abast de la mà» va més enllà de l’esport, i parla d’això, de la vida.
«Guanyar és vèncer-se a un mateix», «La realització personal és la veritable felicitat», «La major discapacitat és la por«, són algunes de les frases, de les grans reflexions i veritats que aporta en el seu llibre Álex Sánchez. En l’entrevista parlem sobre la història central del seu llibre: un nen que vol ser futbolista i vol ser tractat com un més, després de néixer sense la seva mà dreta. Aquest llibre l’Álex Sánchez de 15 anys mai l’hagués escrit perquè ell volia, com qualsevol altra promesa futbolística, que se’n parlés sobre la seva projecció en aquest esport, i els seus èxits esportius. Ara amb 32 anys s’ha decidit a destacar la seva història en aquest llibre perquè serveixi d’exemple per a molts altres, per a altres nens que neixen amb una «discapacitat» que se sol dir. I al final, com descobriran després d’escoltar-lo, aconsegueix ser un exemple per a tots, per a qualsevol persona que se sentirà identificada en el moment de reflexionar sobre com afrontar els moments bons, i dolents, de la vida.
«Al principi no li donava importància perquè jo el que volia era pujar i assentar-me en el primer equip del Real Zaragoza, però després te n’adones que el futbol pot servir d’altaveu per donar visibilitat a la discapacitat»
(A continuació un petit fragment amb el més destacat de l’entrevista que podeu gaudir en vídeo):
P. Aconseguir el primer equip d’un club com el Real Zaragoza, debutar en Primera en un camp com Mestalla, comptar amb una experiència en el futbol a l’estranger com Austràlia… has gaudit ja de molts d’aquests somnis que té un jove futbolista…
R. Sí, més que debutar en Primera que tothom somia, i amb l’equip de la teva vida que en el meu cas és el Real Zaragoza, doncs m’he pogut dedicar al futbol professional. Jo visc del futbol que és el somni que tenia des de petit, poder fer del futbol la meva professió. Dins d’aquesta carrera que és tan curta d’un futbolista he pogut jugar a l’estranger a Sydney, jugar a Osasuna en Segona aconseguint un ascens, o jugar en Segona B molts anys sent el màxim golejador del Tudelano, que ha estat l’equip on més partits he jugat.
P. Comencem parlant del teu llibre, «La vida a l’abast de la mà», amb el subtítol «La discapacitat a través de la meva història». En ell comptes la història d’un nen que neix sense la seva mà dreta, un nen que li apassiona el futbol, que és bo en això i que vol ser reconegut i valorat per això. Per això aquest llibre mai l’haguessis escrit amb 15 anys perquè volies que se’t valorés per els èxits esportius, en canvi ara amb 32 t’has llençat a escriure’l i publicar-lo al entendre el que podia servir d’exemple per a molts altres, oi?
R. Aquest és el motiu principal pel qual vaig escriure el llibre. Això comença en el Málaga CF en un hotel quan després de debutar jo en Primera, i tenir aquesta repercussió mediàtica de ser el primer jugador discapacitat sense la seva mà dreta en debutar en LaLiga quan moltes persones s’apropen a mi per donar-me les gràcies per ser un poc el referent de poder complir coses amb aquesta discapacitat. Llavors no li donava importància perquè jo el que volia era pujar i assentar-me en el primer equip del Real Zaragoza, però després te n’adones que el futbol pot servir d’altaveu per donar visibilitat a la discapacitat i havia de fer alguna cosa. Crec que era una bona manera perquè la gent amb discapacitat i sense discapacitat vegi com afrontar les situacions de la vida i adonar-se que el que no et mata et fa més fort.
P. Llegeixes la contraportada del llibre i veus Álex Sánchez: jugador professional del Real Zaragoza, Tudelano, Teruel, Osasuna, Sydney Olympic FC, SD Ejea… i Llicenciat en Dret, Màster en Unió Europea i Doctor en Dret per la Universitat de Zaragoza… el néixer sense la teva mà dreta, és una cosa que destques en el llibre que no t’ha impedit assolir els teus grans somnis…
R. No… sí que m’ha impedit fer algunes coses, perquè el món no està fet per a gent amb discapacitat. Per exemple a mi m’han prohibit i ho segueixen fent el poder ser Policia Nacional perquè no puc disparar un arma, i per tant no puc arribar a ser Policia Nacional. Hi ha coses que no vas a poder fer, que ho deixo clar en el llibre, però sí que és cert que el meu somni era jugar a futbol, a casa em van animar a seguir estudiant i la meva discapacitat no m’ha impedit aconseguir els meus somnis en això.
P. Parlem d’un dels moments sempre màgics per a un futbolista, el teu debut. Com va ser aquell moment en el qual et veus a la llista del primer equip del Real Zaragoza?
R. Se’m posa la pell de gallina… aquella setmana ja estàvem entrenant diversos jugadors amb el primer equip i sabíem que n’hi havia dos que anaven a anar amb el primer equip. En aquell moment et vols fer una mica la idea però tampoc perquè vols mantenir els peus a terra, i aquell moment tan especial el descric en el llibre. Després hi ha un moment molt bonic, que ho recordo perquè era el que m’imaginava com seria des de nen, és aquell trasllat en autobús de l’hotel a l’estadi. En el primer partit que vaig ser convocat va ser a la Romareda un diumenge a les 5, un Real Zaragoza vs Real Valladolid, i recordo aquell trajecte tota la gent mirant-la des de dins, que és el que veus per televisió i et preguntes sempre què se sent. Aquell record i el calentar a la banda de la Romareda, perquè en aquell primer partit no vaig arribar a jugar, però simplement el calentar amb les 35.000 persones que caben al camp doncs ja havia complert la meitat del somni.
«En el meu debut en Primera a Mestalla quan em crida Marcelino estava força espantat, però una vegada saltes al futbol és veritat el que diuen que pateix més qui està fora»
P. I el moment aquest de saltar ja al terreny de joc? En el teu cas el teu estrena en LaLiga va ser en un estadi com Mestalla…
R. Allà em recordo de la sessió abans a l’hotel de València que va ser molt especial. Em recordo de saltar al camp, quan em crida Marcelino estava força espantat, però una vegada saltes al futbol és veritat el que diuen que pateix més qui està fora perquè en aquell moment només penses en el que has de fer. Sí que és veritat que penses en no fer cap barbaritat, recordo que em van treure targeta groga per tirar-me davant Marchena, que hauria de revisar-se aquella jugada (somriu)… però sí que recordo que tota la gent de l’estadi em va cantar «tonto, tonto»… que és una cosa que també m’emporto per sempre en la meva carrera (somriu).
P. El pròleg del llibre està escrit per Ander Herrera, exjugador del Real Zaragoza, Athletic Club, Manchester United, i ara PSG… que va créixer amb tu…
R. Ander en el Real Zaragoza vam portar trajectòries similars fins que vam debutar en el primer equip, però és que Ander portem junts des d’edats molt primerenques ja que compartíem col·legi. I ell va escriure el pròleg perquè vam viure aquelles situacions relacionades amb la discapacitat en els recreus jugant a futbol. Ell deia en la presentació del llibre que va estar que ell em protegía de petit, i ell era una de les persones amb les quals jo em sentia a gust des que era un nen, i quan vas complint etapes en el Real Zaragoza ell és qui millor et coneix de tota la vida. Per tot això tenia clar que ell havia d’escriure el pròleg, perquè a més ho fa amb una gran sensibilitat i perquè ell em coneixia molt, i ha estat un gran encert.
P. El llibre és molt interessant per qui li agradi l’esport per aquestes anècdotes que comentàvem de saber què sent un futbolista davant el seu debut en Primera, assolir aquell gran somni de nen… però també és molt interessant per a qualsevol altra persona a l’hora de poder aprendre sobre com afrontar la situació de tractar amb un amic, o amb un nou company de treball o equip que compta amb una discapacitat. En el llibre expliques com et sents i com ho afronten persones del teu voltant…
R. Tens tota la raó i jo ho excuso una mica perquè no sé si és la por a afrontar aquesta situació però sí que parlo de la complexitat d’apropar-s’hi. Al final jo crec que el més normal és donar-li normalitat, i companys com Ander o el meu germà m’ho han posat molt fàcil. Ells et tracten com un més perquè tu vols gaudir com ho fan la resta però no vols la condescendència, la llàstima, aquest tipus de coses no et fan cap bé a nosaltres. Jo entenc que això a vegades és complicat, sobretot quan ets un nen.
P. Sobre la teva etapa a Austràlia (en la vídeo entrevista ens parla més sobre això i altres temes com la crítica a certs tractaments periodístics d’aquests temes) ens comptes anècdotes, el llibre està ple d’elles, on destques un petit gran èxit per a tu: el tallar-te les ungles a l’altra part del planeta quan estàs sol. Això que pot ser una petita activitat per a molts, quotidiana, doncs per a tu aconseguir-ho era un èxit molt important. Quelcom amb què qualsevol pot identificar-se en aquells petits èxits personals que et marquen, que sempre recordaràs, que poden semblar insignificants però que són grans metes per a un…
R. Així és, igual que quan era un nen ho va suposar el lligar-me les cordes, doncs el tallar-me les ungles per a mi era una cosa molt complicada amb una sola mà. I al marxar a Austràlia no podia anar cada 15 dies a casa. Crec que les persones amb discapacitat tenen un sentit d’orgull molt gran, i després de parlar-ho amb altres persones amb discapacitat, amb mares de nens, hem destacat molt el pundonor dels seus fills. Per a mi aquell detall, aquella tonteria, va ser molt important.
«El meu consell a un jove que comença en el futbol és gaudir, el futbol no pot ser un suplici per la pressió, es tracta de gaudir de cada entrenament, de cada acció»
P. Ara estàs jugant a la SD Ejea, a la Segona RFEF, la temporada de l’equip no està sent bona. Com estàs allà?
R. A nivell individual estic bé, a l’estiu vaig tenir diverses ofertes però el que va mostrar més interès va ser l’Ejea, i jo tenia ganes de jugar i defensar a un equip de la meva terra. A priori la plantilla era molt bona, els jugadors que tenim són contrastats, però el futbol no és una ciència exacta, passen coses, no hem començat bé, i al futbol són dinàmiques i travessem una dolenta de la qual no aconseguim sortir. A nivell personal estic marcant gols, que estic menys disgustat per això, però al final ja saps que si no serveixen per guanyar doncs és igual de frustrant que si no marques un, i estem intentant lluitar per sortir d’allà avall i no ens donarem per vençuts.
P. Per finalitzar (podeu veure una entrevista més completa en el vídeo), quin consell li donaries a un xic que comenci en el futbol, que estigui en aquella edat juvenil a punt de fer el salt al futbol amateur?
R. Gaudir el dia a dia perquè si penses a llarg termini potser no arribis. Al futbol has de millorar dia a dia, treballar en les teves mancances, en els teus dèficits, però això es fa gaudint i ho dic en el sentit literal de la paraula, gaudir de cada entrenament. El futbol no pot ser un suplici per a tu, pel tema de la pressió, es tracta de gaudir de cada entrenament, de cada acció, que això et farà poder complir els teus somnis i arribar a categories més elevades.
Aquí la vídeo entrevista completa:
https://www.youtube.com/watch?v=wybkoHbehZk.
