Més esport
»
»
»
»
»
El renaixement de Carla Masip

Resultados

Resultados

Información ofrecida por Golsmedia BeSoccer

Te puede interesar

Amorebieta vs Villarreal B
Foto: FACV.

El renaixement de Carla Masip

Foto: FACV.

Una lesió en el tendó d’Aquil·les va tindre a la migfondista de Benicarló sense competir des del Campionat d’Espanya de 2020 fins al de 2023. Però va reaparéixer a Madrid i es va anar amb un quart lloc en la final de 1.500. “Quan corres feliç, tot ix bé”, assegura

Carla Masip va eixir del Campionat d’Espanya en pista coberta d’Orense, en 2020, convençuda que anava a menjar-se el món. Havia sigut quarta en la final de 1.500 amb la seua millor marca (4.20) i ja feia càlculs dels èxits que anava a aconseguir a l’aire lliure… Llavors tot es va torçar: una pandèmia, el confinament i un enutjós dolor en el tendó d’Aquil·les que no hi havia manera de llevar-se. Però tot passa i el cap de setmana, just tres anys després d’aquella última fogonada, va reaparéixer en un Campionat d’Espanya i va tornar a ser quarta amb 4.20. “He tornat al lloc”, sentència la castellonenca.

Aquest èxit, en realitat una gesta, no és la conseqüència d’una evolució. “Va ser quasi un miracle”, assegura. El 29 de gener va córrer amb la selecció valenciana el relleu mixt del Campionat d’Espanya de cross i no li va anar bé. La nit anterior no va pegar ull per culpa d’una gastroenteritis, que la va afeblir molt i no va poder rendir com esperava. Dolguda per això, va reconsiderar fer alguna cosa de pista coberta. “Ho havia descartat, però tenia una espinita clavada per haver-ho fet malament en el cross i vaig ser a l’Autonòmic de pista coberta. Ací vaig córrer sense claus, però vaig guanyar i vaig fer 4.35, que, fet i fet, va ser l’última marca que va entrar en la repesca del Campionat d’Espanya. Anem, que vaig entrar de rebot. Després de tres anys sense competir en el Campionat d’Espanya, encara que no passara de ronda, ja era un premi, era la sensació que estava tornant al lloc”.

L’atleta del Club Esportiu Vinaròs va mirar les llistes d’eixides del seu semifinal i va entendre que era impossible passar entre les tres primeres, així que va agafar i es va posar a tirar per a intentar classificar-se per temps. Però va arribar a la meta i era segona… Estava en la final. “Això mancava de lògica: si la tercera em treia tretze segons! Només m’havia posat els claus una vegada, el dilluns, a Múrcia, perquè el meu entrenador em va dir que provara, que portava molt de temps sense posar-me’ls. I ara estava en la final, que era un altre regal, un caramel, un miracle”.

En la final, mentre la càmera de televisió enfocava a les atletes, se li va posar la pell de gallina. Carla Masip estava de nou en l’elit. Però el segon dia li reservava una sorpresa major encara: l’atleta de 25 anys entrava quarta en la final, només per darrere d’Esther Guerrero, Águeda Marqués i Marta García, i ficant-li segon i mig a Mireya Arnedillo. “Aqueix quart lloc, que per a mi val el mateix que una victòria, va arribar perquè vaig córrer amb el cor. I quan corres feliç, tot ix bé. Vaig traure la ràbia d’aqueixos tres anys en blanc i també la felicitat de veure’m ací una altra vegada, i llavors va eixir tot bé”.

Carla Masip va eixir plorant de la pista taronja de Gallur. L’atletisme la col·locava on pensava que mai més tornaria a estar. “I així, espere, es tanca un cercle molt negatiu”.

Els problemes van començar en la pandèmia. La xica de Benicarló que adorava el futbol i el va canviar per l’atletisme, com Marieta Jover, perquè va arribar un any en què ja no li van deixar jugar amb els xics, va eixir del confinament amb ànsia per entrenar, però als dos mesos va començar a fer-li mal el tendó d’Aquil·les. Carla ho va provar tot. No volia passar pel quiròfan i el va intentar amb totes les tècniques que li van proposar. Però el dolor seguia i a l’agost de 2021, un any i mig després, va decidir operar-se a Madrid amb el doctor David López Capapé.

Aqueix hauria d’haver sigut el final de la seua desgràcia, però les molèsties van persistir. “No millorava del tot i em continuava fent mal”, recorda l’atleta de Benicarló, terra de saltadors d’altura, i campions d’Espanya, com Cristina Ferrando i Alexis Sastre. A això se li unia que a Vinaròs, on entrenava, tot era asfalt.

Masip va aprofitar aqueixos mesos d’inactivitat per a fer un pas al capdavant en la seua formació. Es va traure les oposicions per a fer classes d’Educació Física en secundària i va estudiar idiomes. L’oportunitat, la plaça, li va arribar a Orihuela, en l’altra punta de la Comunitat Valenciana, a 350 quilòmetres, al sud però, a canvi, allí es va trobar un munt de camins de terra on va començar a trobar-se millor, on resultava menys dolorós córrer. I prop d’allí, a Guardamar del Segura, va trobar també a Armando, el fisioterapeuta que ha ajudat a recuperar a Javier Mirón -aquest va estar 19 mesos sense competir-. Al principi sol podia eixir a rodar un dia, després dos, al cap d’un temps, dos dies seguits i un tercer de descans… Fins que va arribar desembre i ja podia córrer sis dies a la setmana, encara que sense fer olor els claus ni el tartan.

Després va vindre Ortuella i, per despit, tota la resta. Arrere van quedar mesos, anys, de frustració, de pensar a deixar-li-ho, de creure que mai més podria córrer així de ràpid, d’estar convençuda que s’hauria de reconvertir en una simple corredora popular. Però el seu entrenador, Xavi Fontelles, mai va deixar de creure i es va convertir en alguna cosa així com la seua brúixola. Quan es perdia, li indicava el camí. Per això van caure molts dies de cent quilòmetres amb bicicleta. O els entrenaments en l’el·líptica. O els passejos reparadors per la muntanya, pujant a un pic, buidant la ment. Ell també va gaudir del miracle de Gallur; ell també es va emocionar amb el quart lloc de Carla Masip.

Ara ja pensen en una cosa més gran, encara que amb la cautela que ha deixat com a aprenentatge la lesió. I sap que el Campionat d’Espanya a l’aire lliure serà a Torrent, en la seua terra. Però mentre continuarà treballant en l’institut Thader d’Orihuela i anant periòdicament a Benicarló i Vinaròs. Ella mai ha volgut deixar el Club Esportiu. Ni pel Platges de Castelló ni pel València els cinc anys que va estar estudiant en la capital del Túria. “Els diners no ho és tot en la vida i el meu equip és com una família”. Ella és del Vinaròs, i ara recorda amb afecte que en les Lligues feia el 800 o el 1.500 i ajudava també saltant altura, que per alguna cosa és de Benicarló. Amb aqueixa samarreta va guanyar els seus sis títols de campiona d’Espanya en categories menors, i també va pujar al podi -medalla de bronze- en un Campionat d’Espanya absolut celebrat en el Lluís Puig. Carla Masip torna a la casella d’eixida.

Por Golsmedia